Ctra. Balsareny 10-12 - 08260 Súria

938 694 173

Després de la baixada, la muntanya russa continua

Després de la baixada, la muntanya russa continua

La vida continua anant lenta, encara que nosaltres hàgim après a viure de pressa.

L’altre dia, mentre observava uns nens jugant, un d’ells va perdre i, en qüestió de segons, va esclatar. La partida havia anat avançant amb normalitat, entre rialles i aquella tensió pròpia de qualsevol joc, fins que va arribar el moment de la derrota. De cop, van aparèixer els crits, la ràbia, les fitxes per terra i les llàgrimes. Els altres nens el miraven sense acabar d’entendre què estava passant i jo, des de fora, també em preguntava com una cosa tan petita podia provocar una reacció tan gran. Era només un joc, però per a ell, en aquell moment, perdre semblava molt més que això. I vaig pensar en aquella frase que diem tan sovint: és que no sap perdre. Però potser la pregunta interessant no és aquesta. I si el problema no fos que no sap perdre, sinó que encara no ha tingut prou oportunitats per descobrir què passa després de perdre?

Aquesta escena em va fer pensar en una pregunta que cada vegada em sembla més necessària.  Quantes vegades els estem evitant als nostres fills una emoció simplement perquè nosaltres no suportem veure’ls sentir-la? Ho fem amb la millor de les intencions. No volem que pateixin i, quan una cosa els costa, sovint ens avancem per ajudar-los; quan s’avorreixen, busquem alguna cosa perquè es distreguin, i quan apareix la frustració intentem intervenir perquè desaparegui tan aviat com sigui possible. No hi ha mala intenció en tot això. Hi ha amor. Però potser, de vegades, confonem estimar amb evitar qualsevol malestar.

I aquí apareix una paradoxa que em sembla interessant. Si intentem protegir-los constantment de les petites frustracions de la infància, potser també els estem privant de l’oportunitat de descobrir que són capaços de gestionar-les. No es tracta de fer-los patir ni de convertir l’educació en una cursa d’obstacles, i tampoc de pensar que els nens d’avui són pitjors que els d’abans. Plorar, enfadar-se o sentir-se decebut forma part de créixer. La qüestió és si els estem deixant prou espai per experimentar aquestes emocions i descobrir que, després de sentir-les, la vida continua.

Perdre una partida també pot ser una experiència d’aprenentatge. Un nen que perd i té l’oportunitat de travessar aquella frustració descobreix, a poc a poc, que la decepció no és permanent. Pot estar enfadat i després tornar a parlar; pot plorar i més tard tornar a riure; pot pensar que no vol jugar mai més i, al cap d’una estona, tornar a demanar una partida. Són experiències petites, gairebé insignificants quan les mirem des de fora, però poden anar construint una cosa molt més important: la sensació que una emoció intensa no significa necessàriament que alguna cosa hagi anat malament ni que algú hagi de venir immediatament a solucionar-la.

Potser la infància és, en certa manera, una primera muntanya russa emocional. Hi ha moments en què tot funciona com voldríem i d’altres en què les coses ens sorprenen, ens enfaden o ens deceben. I créixer també consisteix a aprendre a viure aquestes pujades i baixades sense voler convertir-les totes en un problema que cal eliminar. El risc apareix quan, amb la intenció de protegir-los, intentem construir una muntanya russa sense baixades, una infància en què cada incomoditat sigui ràpidament resolta abans que el nen tingui l’oportunitat de descobrir que també pot sostenir-la.

I això passa en un moment en què, a més, vivim envoltats d’immediatesa. Busquem una resposta i apareix a la pantalla; volem escoltar una cançó i la tenim al moment; enviem un missatge i esperem que ens contestin; ens avorrim i tenim infinitat de coses disponibles per omplir aquell buit. Hem après a viure a un clic, però hi ha una realitat que no ha canviat: la vida continua anant lenta, encara que nosaltres hàgim après a viure de pressa.

Aprendre requereix temps, millorar en alguna cosa necessita pràctica i construir una relació demana converses, experiències compartides i també alguna decepció. Hi ha processos que no podem accelerar, per molt que ens hi esforcem, i potser el més difícil és que els nostres fills creixen en un entorn que els pot fer pensar que esperar és una anomalia i que avorrir-se és una cosa que cal solucionar. Però nosaltres tampoc no som aliens a aquesta realitat. Ens impacienta que una pàgina trigui uns segons a carregar, mirem el mòbil mentre esperem un cafè o comprovem si algú ens ha contestat un missatge només uns minuts després d’haver-lo enviat. Potser, sense adonar-nos-en, demanem als nostres fills una paciència que nosaltres mateixos estem desaprenent.

A Dopaminados, Elisa Molina i Francisco Huerta reflexionen sobre aquesta dificultat per esperar i tolerar el malestar quotidià, mentre que Alba Castellví insisteix en la necessitat que els infants també es trobin amb situacions que no voldrien viure, no per fer-los patir, sinó perquè necessiten descobrir que tenen recursos per afrontar-les. No es tracta de buscar la frustració ni de deixar els nens sols davant del malestar, sinó de no confondre protecció amb evitar qualsevol situació que els incomodi.

Perquè algun dia arribaran frustracions que nosaltres no podrem evitar. Hi haurà coses que voldran i no podran tenir, oportunitats que no arribaran o persones que els decebran, i nosaltres no sempre podrem intervenir per canviar el resultat. Aquell dia només podrem confiar que les petites experiències d’avui els hagin ajudat a entendre que una decepció no és el final del camí.

Potser no necessitem educar nens que no es frustrin, sinó nens que, quan aparegui la frustració, sàpiguen que poden continuar. Que entenguin que no tot arriba quan ho volem, que algunes coses necessiten temps i que una emoció, per intensa que sigui, no dura per sempre.

Després de la baixada, la muntanya russa continua.

I potser aquest és un dels grans reptes que tenim com a adults: no intentar construir-los una vida sense baixades, sinó ajudar-los a descobrir que també poden continuar el viatge quan la baixada arribi. Perquè algun dia hi haurà una porta que no s’obrirà, una oportunitat que no arribarà o una cosa que desitgin i no puguin tenir, i nosaltres no hi serem per eliminar aquella frustració. Només podrem esperar que recordin que ja han sentit alguna cosa semblant abans i que, després d’aquella emoció, van continuar.

Potser, al final, la pregunta no és si podem aconseguir que els nostres fills siguin feliços sempre, sinó si els estem ajudant a continuar caminant també els dies que no ho són.

Perquè potser el veritable daltabaix no serà que la vida els decebi. Serà que mai no els hàgim deixat preparar per a la decepció.